Cartografia: Aneto-Posets editorial Alpina 1:25000 (2 en 1)
Circular: No.
Companyia: la millor possible. Stamen, Laura, Victor, Pau, Joan i Joan i un servidor.
Descripció general:
Sortida al sostre del Pirineu, l'Aneto, que li dona nom el poble que es troba al seus peus. Ruta d'alta muntanya, tècnica, amb l'al·licient de trepitjar una de les poques glaceres que queden als Pirineus. Muntanya que fins el segle XIX hom considerava la més alta de Catalunya. Aquí Jacint Verdaguer acaba la seva travessa de juliol de 1882. No se segueix el recorregut més habitual.
Primer dia. L'Stamen i un servidor ens trobema Benasc amb els que arriben en cotxe i enfilem cap al parquing de l'hospital (cota1750). (Deixem un cotxe al pàrquing del càmping de Senarta, punt final de la nostra ruta, que queda abans dels "baños de benasque"). Ja és força tard, de manera que ens posem en marxa i decidim anar lleugers a plantar tenda a l'estany de Villamuerta de Arriba (2050m, 2,5h). El nom no fa gaire gràcia, però la veritat és que no podíem tenir millor vista de tot el massís de la Maladeta.
El riu s'esmuny com pot per la plana, anticipant el que serà el forat de l'Aiguallut, que veurem l'endemà. Per una banda de la plana hi passa la carretera amb els últims busos del dia i per l'altra hi passem nosaltres i les vaques. És un camí molt planer, fins i tot costa saber si vas vall amunt o a vall avall.
Segon dia. Deixem l'estany de Villamuerta tranquil·lament i baixem camp a través cap a l'Aiguallut.
Aquest és un dia de pas. Com que anar directament a l'estany del Salterillo seria massa curt, deixem les motxilles sota uns arbres i anem a les envistes de la Vall d'Aran, al Coll de Toro, on hi ha un estany (2250m 2,5h). Aquesta vall secundària (vall de l'escaleta) és fantàstica i suau i està coronada per la forcanada (2883m). De tant en tant es veuen unes coves que sembla que amaguin un laberint sota els nostres peus. Són els foraus de Toro.
Pel que fa al marroquí, es veu que feia uns dies que s'estava per allà visquent gairbé del que la gent li deixava perquè li feia mal la cama i esperava un seu amic de Figueres que li fes una transferència de diners... I que era de Tànger i que sabia parlar castellà i francès i no sé quines històries més. Xerrava pels descosits. Pel que hem pogut anar veient, no està mort, sinó que va voltant per Espanya i ho penja tot al seu instagram.
El riu s'esmuny com pot per la plana, anticipant el que serà el forat de l'Aiguallut, que veurem l'endemà. Per una banda de la plana hi passa la carretera amb els últims busos del dia i per l'altra hi passem nosaltres i les vaques. És un camí molt planer, fins i tot costa saber si vas vall amunt o a vall avall.
Segon dia. Deixem l'estany de Villamuerta tranquil·lament i baixem camp a través cap a l'Aiguallut.
Tuca de l'Aiguallut, anant cap al forat del mateix nom.
El famós forat de l'Aiguallut. Aquí l'aigua s'empassa i surt al Uelhs deth Jueus (ulls dels jueus), a la Vall d'Aran
Vall de l'escaleta i Forcanada
Tornem a buscar les motxilles i travessem el pla de l'Aiguallut, direcció al refugi de la Renclusa. Ens desviem cap a l'esquerra direcció a l'estany de Salterillo, el camí més directe per arribar a l'Aneto. Arribem a l'estany (cota 2460, 6h). A partir d'aquí la vegetació ja és pràcticament inexistent, i el camí també, amb les morrenes i grans blocs de granit que temps enrera va arrossegar la glacera.
Salterillo i Aneto
Víctor, Pau, Laura, Joan, fent lloc per a les tendes
Un guia que baixava del cim ens avisa que sobretot no plantéssim la tenda abans de les 8, perquè ens podríem trobar una visita en helicòpter d'algú amb una multa a la mà. Li fem cas i fem temps, Amb en Joan decidim banyar-nos. Bé, banyar-nos no seria la paraula. Més aviat seria remullar-nos, perquè ens va costar trobar un lloc prou fondo. Això sí, el massatge del llot als peus no ens el va treure ningú :).
Aquest mateix guia ens va dir que l'endemà tornaria a pujar per allà mateix i que ens trobaria dormint... No sabia que els de Vòrtex ens caracteritzem per una puntualitat germànica.
Peus
Tercer dia. El dia estrella, sens dubte. A les 7 ja estàvem en marxa. La vista, inoblidable. El dia es va aixecar amb un mar de núvols sobre la Vall d'Aran. El camí ens l'havíem de buscar nosaltres, cosa que té gràcia si tens visibilitat. Just abans de sortir ens van avançar un guia amb el seu grup, que ens van servir de llebre per traçar el millor camí. Els blocs de granit així com la base llepada pel gel i alguna congesta conformen una mena de laberint entretingut.
La colla i la llebre
La vida
Joan, Víctor, Laura, Joan, Stamen, tuca de l'Aiguallut, mar de la Vall d'Aran, tuca blanca de Pomero. Mauberne al fons.
A partir de la cota 2900 o 3000, trobem neu contínua i ens calcem els grampons, fins l'últim tram. Hem triat bé l'horari, de manera que quan arribem al pas de Mahoma no som els primers d'arribar-hi però gairebé. Algun tram de gel ja comença a quedar al descobert.
La glacera de l'Aneto
Poc després de calçar-nos els grampons, amb l'Aneto davant.
Tota la tropa davant la creu del CEC de 1951
La mateixa tropa desmembrada: Stamen, Francesc, PAu, Laura, Víctor, Joan, Joan. Al fons veiem el Posets i en segon pla al pico Corones i la Maladeta.
Passem el pas sense massa problemes i ja som a dalt! Ara que ja hem fet la més alta del Pirineu, és hora de fer la més alta de la península: el Mulhacén. El fet que sigui un cim de vaques ens destrempa de seguida (3404m, 3-4h).
Va arribant gent i tirem per avall, cap al coll de corones, on hi ha el que deu ser el biot més alt del Pirineu (~3200m).
Coll de Corones
Baixem per la cara sud. El terreny està força descompost i hem d'anar en compte.
Primer tram després del coll
Baixem per una llengua de neu força dreta fins arribar a la pedra llepada de l'antiga glacera de corones.
La baixada és molt llarga i penosa, sobretot fins arribar als ibons de corones (cota 2750). Ens extraviem i perdem una mica de temps. Ara però, el camí està fressat i no tenim problema.
Penya llepada i dreta
Estany superior de Corones
Estany de Corones
El granit dona pas als prats i després als pins negres. finalment arribem al refugi de Corones (11h, cota 1960).
Quart dia. Sortim calmadament i sense pressa del refugi de corones. És un refugi no gaire ben aprofitat pel que fa l'espai: una llitera de fusta de dos nivells, una taula grandiosa, una llar de foc i molt espai entremig. Aquí hi vam trobar dos personatges curiosos: la dona franco-mallorquina i un marroquí. No sabria dir quin dels dos estava més cuit.
Aquesta dona anava sense mapa ni material propi de neu i volia anar a dormir a la Renclusa, aproximadament fent el mateix camí que nosaltres però a l'inversa. No havia reservat lloc i anava sola... Li vam dir que també hi havia un altre refugi nou, el de Llauset, però que segurament el trobaria ple i que sense material adequat i anant sola... el millor era quedar-se una nit més a corones o anar per avall. No sé si ens va fer cas o no. El que sí va fer va ser estar-se més d'una hora preparant la motxilla, de manera que va ser la primera de despertar-se i va acabar marxant poc abans que nosaltres.
Pel que fa al marroquí, es veu que feia uns dies que s'estava per allà visquent gairbé del que la gent li deixava perquè li feia mal la cama i esperava un seu amic de Figueres que li fes una transferència de diners... I que era de Tànger i que sabia parlar castellà i francès i no sé quines històries més. Xerrava pels descosits. Pel que hem pogut anar veient, no està mort, sinó que va voltant per Espanya i ho penja tot al seu instagram.
Refugi lliure de Corones
Ara només ens queda la baixada per pista fins a buscar el cotxe que tenim al pàrquing de la Besurta (2h cota 1370). Una baixada llarga en distància però maca. El tros final es desvia de la carretera i es passa pel mig de bosc. Hi ha un servei de bus que puja i baixa fins al refugi.
Vall de corones, amb la cara oest del Valhibierna al fons
Arribem al pàrquing de la Besurta i uns quants anem a buscar els cotxes que falten al pàrquing de llanos del Hospital.
Fins la propera!!! :)
PD: temps orientatius
