Cap d'any a Broate

Data: 31 de desembre 2019 -1 de gener de 2020

Cartografia: Ed. Alpina, Pica d'Estats-Mont-roig, 1:25000

Circular: Parcialment, el segon del mig és circular.

Companyia: la millor possible. Joan, Víctor i un servidor.

Descripció general:

El gran oblidat. El Cap de Broate. Un cap d'any amb gent que està motivada per fer bogeries així, què més es pot demanar? Sortida de Tavascan, seguint la pista de terra fins als plans de Boavi. Trobem força neu però per l'època que és, menys del que és normal. Un cop allà, Broate amunt! i passar les campanades al refugi lliure de Broate, sols com uns mossols. Veure sortir el sol al Cap de Broate no té preu. Estava pensat que durés tres dies però per problemes tècnics vam haver de fer-ho en dos.

Primer dia,

Recullo en víctor i en Joan a Manresa i cap a Tavascan hi falta gent! Una sortida especial. Deixem el cotxe al pàrquing de Tavascan i seguim a peu la pista de terra en direcció nord, cap als plans de Boaví (11:00). Una pista que es fa llarg, ja ens la coneixem. 

Joan, Francesc, Víctor a Tavascan

Al cap de poc més d'una hora i mitja arribem als plans de Boavi, emblanquinats tal com toca per l'època. Vall amunt, el camí es va fent feixuc a mesura que tenim més neu, ja que no hi ha traça. Sense massa problemes arribem pel ja conegut recorregut (veure entrada de desembre de 2018), guanyant alçada mentre l'ultima llum de l'any ens abandona.

       Últimes llums de l'any (1)

Últimes llums de l'any (2)

i a dos quarts de 6 ja som al refugi lliure de Broate (2220m, 6,5h). Una nit freda i que cau aviat. No tenim esma per a aguantar fins a mitjanit, o sigui que agafem una cullera i una olla i fem les campanades a la llum d'una espelma, que a part de lllum ens dona un bri d'escalfor.

Al matí ens despertem cansats però "entxitxats" per veure sortir el sol al cap de Broate! En Víctor no es troba bé, així que es queda descansant al refugi i pugem en Joan i Jo. És encara negra nit i a tres quarts de 7 comencem a caminar. Comecem la cursa doncs, amb el sol, a veure qui arriba abans a dalt. 

La nit ha estat clara i freda, amb una inversió tèrmica notable. Per sort la neu és dura i fins a 2500-2600 podem progressar sense gaire problema. A partir d'aquí, trobem neu pols fonda que ens fa avançar a poc a poc. 

La carena final es fa molt feixuga però acabem arribar just després que ho faci el sol (cap de Broate, 8:55, 2718m). Ha valgut la pena. (he perdut la foto del cim!)

Joan i sortida de sol

Un cop a dalt gaudim de les vistes i aprofitem per descansar i para el sol, aprofitant la temperatura benèvola. Estem rebentats però per sort ja no hem de pujar més. Tenim ganes de fer tot el circ fins a guins de l'ase, però no sabem com es troba en Víctor i estem cansats, així que després de fer el Montesaure i un tram més de carena, baixem pel dret, amb una neu que es daixa fer.

M'havia fet il.lusions de fer una xocolata desfeta pel primer dia de l'any, però resulta que amb la xocolata en pols queda una pasta immenjable... o sigui que un desastre. Si voleu fer-ne, assegureu-vos de tenir tot el que fa falta!

Com que en Víctor no està gaire fi, enlloc de fer una altra nit tirem per avall, tot i el sobreesforç que representa. 

Refugi de Broate (No m'havien dit que anava tan despentinat)

Els tres mosqueters altra vegada al cotxe i cap a casa

Després de dinar baixem sense presses, atrapant les últimes llums del dia ja a la pista fins a Tavascan, on arribem passades les 6 de la tarda. (11,5h, +500 -1600, Tavascan).

Després d'un dia llarguíssim, arribem a manresa abans que surti l'últim tren cap a BCN i jo cap a la garrotxa, on després d'un sopar de supervivència el llit recull tot el pes del dia.

Fins la propera!!! :)

Nota: text escrit l'estiu del 2021 (Qui ens havia de dir que el 2020 ens portaria tot el que ens ha portat...)

Tour del Vinyamala

 Data: 11-14 de juliol 2020

Cartografia: Ed. Alpina, Vignamale-Valle de Bujaruelo, 1:25000

Circular: Sí

Companyia: la millor possible. Ona, Pol, Stamen, Ludmila, Adrià, Víctor, F.

Descripció general:

És un dels grans massissos del Pirineu, amb l'única glacera que encara presenta seracs i, d'acord amb més d'un, una de les millors ascensions que es poden fer. Aquesta ruta està feta amb tendes, però hi ha la possibilitat de fer-la en tres etapes dormint a refugis guardats. Grampons i piolet és imprescindible.   

Primer dia, 10 de juliol. Des de la primera vegada que vaig veure la típica foto del Vinyamala Vinhamala en occità, Comachibosa en aragonès o Vignemale en francès) amb la paret i a piga longue des d'Oulettes vaig saber que hi havia d'anar. Molta gent del grup de física ja hi havia anat i jo pel que fos sempre tenia altres obligacions. Així doncs vaig haver d'insistir (una mica) perquè el tornéssim a fer (l'Ona ja l'havia fet 2 vegades...). 

Ens vam trobar a Cervera després de la feina i ens vam distribuir en dos cotxes. A última hora en Miquel va ser baixa per precaució, ja que tenia hora per fer-se la prova del coronavirus que tot ho inunda. Un cop a la franja i després d'equivocar-nos d'autovia, vèiem la posta de sol. Encara una bona estona de cotxe per davant. Ja negra nit arribem al pàrquing de Bujaruelo, dormim 4-5h com podem i a dos quarts de 7 ens posem en marxa (cota 1338).

Segon dia, 11 de juliol

Passem pel costat de l'ermita de san Nicolás i seguim la vall del riu Ara, en direcció nord-oest, per la riba esquerra.  El dia es desperta però nosaltres no :) estic mort de son. Els vessants són tot flors i verd exuberant, lliris i coixins de punxes d'un groc intens. La pista que seguim entra en un engorjat imponent i es mor al refugi lliure del Vado d'Ordiso ( 1,5h , cota 1596). En aquest punt el GR es converteix en un sender ben marcat. Veiem el darrere del circ del Vinyamala, encara amb alguna clapa de neu.

Seguim la llarga vall amunt, amb la companyia d'alguna vaca. Un cop arribem a la cota 2000 i just després de deixar el pluviòmetre a l'esquerra (4,5h), deixem el GR i ens dirigim al Collado de los Mulos. 

Bé, primer seguim a una parella d'enxixats que ens menen per un camí equivocat i a mig pujar el coll d'Oulettes fem mitja volta :) ja que el camí no estava gaire marcat, estem cansats i les motxilles pesen molt. 

Un cop arribats a la collada (6:45, cota 2594) un cartell en francès ens indica que no podem accedir al parc en cotxe... OK. Un bon cotxe has de tenir per arribar aquí en cotxe.

Mentre mengem alguna cosa, que ja portem una bona matxacada, vaig a treure el cap a una roca per poder veure ja la pica Longa que fa tant temps que vull veure. I aquí la tenim:

Trobem una congesta mentre baixem i finalment arribem al refugi d'Oulettes i dinem com Déu mana. (S'ha de dir que amb l'Adrià vam acabar pel mig dels aiguamolls travessant el riu descalços per voler ser més intel·ligents que ningú.) cota 2151, 8h.

I ja el tenim aquí, la paret nord del Vinyamala, amb la glacera d'Oulettes i la plana immensa al seu davant.

Pinta mal temps per l'endemà a la tarda o sigui que encara que ens faci mal al cor, hem de pujar a plantar la tenda al refugi de Bayssellance, a dues hores de camí. Les vistes del camí fins la Hourquete d'Ossue (cota 2734) són una meravella i com que cada vegada ens acostem més a la paret i la glacera, el temps passa volant. Arribem al refugi de bayssellance (el refugi guardat més alt del pirineu) mortíssims (cota 2651, 11:45h). Un dels dies més cansats que recordo d'entre sempre. Tothom està com un toro i més o menys seguim junts. La vista des del refugi al captard és per recordar. Estem de sort i trobem uns forats on poder plantar les tendes decentment. 

Després d'un sopar de fogonet més que consistent, els plans de jugar a cartes decauen ràpidament i ens posem a dormir de seguida que es pon el sol. Durant la nit el vent ens fa la guitza i cada dos per tres tinc la panxa de la tenda llepant-me la cara. Maleeixo la tenda i el vent i quan me n'he adonat ja és de dia.

Tercer dia, 12 de juliol Al cansament del dia anterior li sumem doncs una altra nit de dormida més que lleugera. Per acabar-ho d'adobar, el temps no té gaire bona pinta, ja a primera hora. Buidem motxilles i n'agafem poques per ATACAR EL CIM (quarts de 8). 

Enfilem la glacera amb grampons i piolet i ja a mig camí, un tro. Malament. A cota 2900 aprox decidim de fer mitja volta amb una resignació infinita. 

Cada vegada va a pitjor i patim per la gent que pugui haver-hi a dalt. Mentre baixem ens trobem un grup de tres francesos a qui recomanem de no seguir pujant, i passen de nosaltres. Bé, mig minut després un tro els fa cagar a sobre i reculen (no vull dir que els ho havíem dit, però els ho havíem dit).

Resignats i una mica molls de la pluja, tornem a ser al refugi, mengem i demanem alguna cosa al bar del refugi: tot un luxe.  

Hem de baixar fins l'embassament d'Ossue com més aviat millor. A mig baixar ens agafa boira i cada vegada una pluja més intensa. El que deu ser una baixada ben entretinguda es va convertir en un blanc continu. a cota 2100 trobem el "pont de niege", on deuen baixar unes allaus monstruoses perquè encara hi trobem molta neu. Sortim a la plana d'Oulettes ja ben xops i ens agafa la traca final: una cortina de pluja barrejada amb calamarsa apareix davant nostre i ens atrapa inexorablement. Entrem al refugi lliure d'Oulettes i ens sembla el paradís (no sé l'hora d'arribada, compto dues hores de baixada). Ja hi ha més gent i planifiquem com passarem la nit allà dins. Però el temps va millorant i anem quedant sols. Hi ha un cuit que va amb la planxa d'snow per baixar per la glacera i al cap de poc també acaba marxant. 

Surt el sol i aprofitem per refer-nos, després de dinar. Preparem una estesa molt considerable de roba i de tot el que se'ns ha mullat i al final del dia és gairebé eixut. És ben be que les prioritats fan que deixis de percebre altres coses: entrem al refugi a recollir quatre coses que hi quedaven i veiem que fa una pudor de cabra que tomba.

La tarda ens regala molt de sol i fins i tot alguns de nosaltres ens atrevim a banyar-nos. Avui sí que el vent ens deixa dormir i per primera vegada en tres dies podem dormir decentment. També ens quedem sense cartes :(. Ja quan fosquejava, es podia veure perfectament les tempestes que passaven per la cara sud i que esperàvem de totes totes que no ens esguerressin la nit.

Quart dia, 13 de juliol. 

 

Després de passar una prou bona nit (per fi) ens aixequem a quarts de 7 i enfilem cap a la vall de la Canau. 

La vista del Vinyamala de bon matí és magnífica

 

 

al cap de poc se'ns obra la vall i surten tots els prats verdíssims que ens trobarem fins arribar al port de Bernatuara. A mig camí,  a la dreta, veiem la cabana de Lourdes, que és més petita del que sembla, amb un parell de lliteres.

 

  

 

Arribem a Bernatuara, el punt àlgid del dia i veiem l'estany homònim, on descansem i banyem (els valents jejeje) (cota 2336, 2h). Ara tot fa baixada, oberts a aigües del mediterrani. 

La baixada és tot un luxe de paisatge i colors, tot i que força dreta. Trobem el bosc de faig molt avall i amb unes ganes boges de banyar-nos al riu arribem a Bujaruelo. (cota 1338, 4,5h).

 

 

Fins la propera!!! :) 

Track de l'Stamen:

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-alpinisme/volta-al-vignemale-53101440

 

 

 Bonus Images:

Núvols macus

 

Alguns diran que és fals. Enveja pura.

 

 

La "cordillera" que vam menjar per dinar a Ainsa li faltava una mica @adria jeje.

PD: fotos una mica de tots els que en vam fer. Les de gran angular són d'en Pol.

Balandrau-Torreneules-Núria

Data: 2-3 de març de 2019

Cartografia: Vall de Camprodon-Vall de Ribes-Núria-Ulldeter.  1:50000 Ed. Alpina. (segurament al nou mapa de l'Alpina 1:25000 del Puigmal també hi entra).

Circular: Sí.

Companyia: la millor possible: Stamen, Víctor, Ona, Heimdall, Joan Manel  i un servidor.

Descripció general:

Ruta pels Pirineus orientals en un hivern de poca neu. La pujada al Balandrau per la cara nord s'ha de fer en compte i equipat.

Primer dia, 2 de març. Sortim de la central de Daió a dos quarts de 10, anem fent en un dia tranquil, seguint pel riu que mena a coma de vaca. 

Una vegada arribem a la cota 1700 (1:15) comencem a trobar alguna clapa de neu dura i poc després de les ziga-zagues, ja al vessant NO del Balandrau, un camí molt dret i força perdut a la dreta ens guia fins a la canal que seguirem per pujar. En alguna ressenya he vist que es passa pel torrent que va pel nord, però nosaltres agafem el torrent que va a parar al sud del pic. Calcem grampons i amb l'ajut del piolet (a mode bastó) anem pujant canal amunt, amb trams neu dura però que fem sense problema. 

Fins dalt el desnivell és important, però anem fent i a tres quarts de 3 fem cim (cota 2585, 5:30). 

La vista durant tota la pujada cap el Torreneules és fabulosa. Mengem alguna cosa i anem cap avall, direcció al coll de Trespics.

Com que estava enxixat i no l'havia fet mai, penso que araeslhora (sic.) i m'enfilo cap el Fontlletera pensant en els pobres que es van morir per aquí en el famós episodi de torb de finals del 2000. 

Vista del Balandrau des del Fontlletera i Puigmal al fons

En tot moment es veu el refugi de Manelic. Acabo la llarga carena d'una altitud semblant al Fontlletera i baixo directe cap al refugi per un petit llom sense massa problema, ja és hora de sopar. (Rafugi de Coma de vaca, cota 2000, 8:15).

Segon dia, 3 de març. Enfilem la coma de vaca, pel vessant sud a les 8:30 i els primers raigs de sol ens agafen a mig pujar. Trobem neu contínua a cara nord i ens posem grampons a partir d'uns 2100-2200m i fins al coll del Torreneules. Allà ens els treiem i fem cim. (cota 2713, 3h).

La cara sud presenta poca neu i és de bon fer. A les 5 hores som a Núria, dinem i dues hores més tard som al cotxe (central de Daió, 8:00), pel camí que mena altra cop a la central. La baixada en ziga-zaga és perfecte per no trencar-te res, però per posar-hi una mica de gràcia vam fer una mica el cabra amb en JM.

Fins la propera! :)

Mont-roig des de Quanca

Data: 12-13 d'octubre de 2019

Cartografia: Ed. Alpina, Pica d'Estats-Mont-roig, 1:25000

Circular: No, pujada i baixada per allà mateix.

Companyia: la millor possible. Raquel, Pol, Ludmila, Anna, Stam, Joan Manel, Judit, F, Víctor.

Descripció general:

Una gran descoberta. El Mont-roig és una muntanya força inaccessible, almenys venint de les bordes de Quanca. Durant un bon tros de la pujada queda davant dels nassos i impressiona. Fins el refugi no té problema i es fa bé. F fins al refugi, F+ del refugi a dalt, cresta sense dificultat però molt aèria.

Primer dia,

Ens trobem a Cervera i hi deixem un cotxe, enmig d'una boira densa.

Sortim del pàrquing del càmping de sota la presa de Quanca cap a les 10-11 . Baixem fins travessar el riu i seguim un camí ben marcat, per la llera esquerra de l'embassament, fins arribar a les bordes de Nostre. El bosc de bedolls que ens trobem ja comença a estar rostit de tardor i ens acompanya fins una mitja hora després de les bordes.
Les bordes estan ben cuidades i molt ben situades, als prats del mig de la ball que baixa del Certascan, amb vistes també cap a l'oest. Arribem a la pista de terra que puja de Quanca i la seguim una estona, pla i amunt. Travessem el riu i ja tenim davant el Mont-roig, a qui fitaren tot el que ens queda de pujada.
Els estrats llepats de glaç i erosionats pel riu són una meravella i ens menen fins al refugi, després d'una pujada final important.

El refugi és una mica més petit que els altres de la seva família (Molières, Baiau, Broate,...). Però potser el més ben situat (18 places, capicuades). Em fa una il•lusió especial perquè és l'últim de llauna (grisa, no dels taronges) que em faltava. Sobra temps, però no prou com per fer el Ventolau a corre-cuita. El dia ja no és tan llarg.

Tenim el refugi per nosaltres i ens hi posem com volem, un bon sopar i xerrameca i, una vegada fosc, l'espectacle de la lluna plena. L'estany del costat li dóna un aire fantàstic.

Segon dia,
Sortim ben aviat i enfilem cap al Mont-roig, pel camí habitual. El temps no acompanya gaire:  està tapat i un vent fred de sud (sort que era de sud!) no ens dóna cap respir fins que ens posem a la canal que mena a dalt. A partir d'aquí tenim una visibilitat molt reduïda i la temperatura d'uns pocs graus. A mesura que ens acostem a la carena el vent passa de moderat a fort i ens hem refugiem a sotavent, a la cara escarpada (cara oest). Recuperem forces i seguim la carena fins que es converteix en una cresta maca. Per sort el vent afluixa a mesura que ens acostem al pic, però encara fa de les seves i la visibilitat és molt baixa.

Acabem arribant tots i fins i tot ens apareix una ullada de cel que dura uns pocs segons.
Prenem el mateix camí de baixada i el dia va millorant. Dinem al refugi i uns amb més pressa que els altres,  fem la llarga baixada , arribem al cotxe i tornem cap a casa.

Fins una altra! :)
(Ens queda pendent el Ventolau)

Track wikiloc gentilesa de l' Stamen (ull! No ens fem responsables del seu mal ús)

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/mont-roig-des-de-les-bordes-de-graus-passant-pel-refugi-enric-pujol-42512638 (Mont-roig des de les bordes de Graus, passant pel refugi Enric Pujol) a #wikiloc